Sense llum. Tot negre. A les fosques en un espai que sembla immens, no m’atreveixo a fer passos llargs per por d’ensopegar amb algun moble o objecte punxant, tot sembla tan estrany. Negre intens. Millor estar-se quiet, no fa falta obrir els ulls per a veure res, tot és tan fosc, tan íntim i aclaparador.

L’espai i el temps es converteixen en uns opressors infinits, no hi ha res, no puc veure’m, puc palpar el meu cos, la meva cara però ja no sé qui sóc, tinc molta por a la foscor, no puc reflectir-me en un mirall, Qui sóc?, Ningú em veu, no sé on anar, no sé que fer…

Cridaré!, però… i si ja no estic sol?… Sento sorolls, lleus cruixits, espetecs… potser són passos… tinc por, em quedaré molt quiet, immòbil perquè no percebi la meva presència. No m’agraden els desconeguts.

Texte / Imatges: Andreu Tusquets.