COLORS AMB RADICALS LLIURES

L’artista barceloní, incombustible davant la bella absurditat de la vida, proposa deliris artificials basats en fets reals.

Andreu Tusquets utilitza l’art digital per a treballar sobre temàtiques que entronquen la deshumanització de l’art, el maquinisme, l’exaltació del progrés occidental i de l’estil sorollós i agitat de la vida urbana. Així com l’oblit del passat i la seva substitució pels avanços tecnològics, el culte a la velocitat i a la violència, la resposta agressiva, i l’exaltació de l’individualisme desesperat.

Selecció de projectes de l’autor Andreu Tusquets

Imatges a manera de microrelats que obren un diàleg entre la suggestió de l’espectador i els límits de la bellesa confusa:

La dendrofília és una parafília sexual que descriu l’atracció sexual cap als arbres, plantes, fruites i hortalisses, incloent el seu ús com a objectes sexuals. L’ús de flors per a acariciar-se el cos també s’inclou dins de la dendrofília.

Parafílies

La invenció del mot «parafília» es va crear a l’any 1903 i anys més tard va ser utilitzat per a substituir al terme «perversió».

Una parafília és un patró de comportament cap a objectes, situacions, activitats o individus atípics. No existeix un consens per a establir un límit precís entre l’interès sexual inusual i la parafília. Fins i tot existeix debat sobre si alguna de les considerades parafílies haurien de ser avaluades com un terme de diagnòstic.

Epilèpsia fotosensible. Tipus d’epilèpsia en el qual uns certs impulsos visuals provoquen convulsions davant l’exposició a uns certs estímuls, amb episodis d’activitat descontrolada i sincronitzada de les neurones que poden portar a la pèrdua de la consciència i altres impediments greus del funcionament del cervell.

Figura irreal, generalment horrible, que algú veu a través de la imaginació i que arriba a semblar real. Aparició misteriosa. Sèrie de freqüències que resulten de la dispersió d’un fenomen format per ones. Espectre lluminós que es veu com una sèrie de colors que va del vermell al violeta. Espectre solar que resulta de la dispersió de les radiacions de la llum blanca del sol en passar a través d’un prisma.

Escultures: Josep Mª Viaplana Nogué. Fotografia: Andreu Tusquets.

Un dia més em quedaré assegut aquí, en la penombra d’un jardí tan estrany, cau la tarda i em vaig oblidar una altra vegada de prendre una determinació. Esperant un eclipsi em quedaré, perseguint un enigma al compàs de les hores, dibuixant una el·lipse em quedaré, entre el sol i el meu cor.

L’Estàtua del Jardí Botànic
Cançó de Ràdio Futura. 1982.

Una delegació secreta governamental ha involucrat a una selecció de científics per a controlar l’expansió de la pandèmia mortal denominada «Andromeda». Organisme viral d’origen extraterrestre arribat accidentalment a la Terra a través d’un dels satèl·lits de la missió espacial europea. Crisi biològica en tot el seu clímax.

Una família complexa per reconstruir un conflicte social intern. Aquest procés s’interpreta des de la teoria freudiana del procés.

Matar al pare. Conceptualitzar el poder dels sense poder. Interpretar l’experiència passada de derrocament del pare com un cas de matar al pare, analitzant el conflicte actual com a continuació del mateix procés. Tota vida social és conflicte, perquè és canvi. No existeix en la societat humana una cosa estable, perquè no hi ha res cert. En el conflicte, per tant, es troba el nucli creador de tota societat i l’oportunitat d’obtenir la llibertat.
Un tema tabú del qual no es parla, sobretot amb estranys. La llei del silenci. Matar al pare. La lluita contra el poder simulada com una lluita de guineus i lleons, a vegades una guerra tribal. No hi ha mesures de protecció. No hi ha testimonis, obeir i demanar permís per a qualsevol cosa… Practicar l’obediència al poder desordenat.

Matar al pare recorda amb versemblança l’explicació del parricidi en l’horda primitiva i la neurosi contemporània descrita per Sigmund Freud en Tòtem i Tabú. En la conducta dels i les salvatges s’observa -ben conservada- una fase anterior del desenvolupament humà. El tabú comporta un perill social: constitueix un crim que ha de ser castigat o expiat per tots els membres de la societat. Però el tabú suposa una conducta ambivalent. Un tret neuròtic típic consisteix a exagerar amb excés la importància d’una persona determinada i atribuir-li un poder increïblement il·limitat, amb la finalitat de poder tirar sobre ella, amb una certa justificació, la responsabilitat de tot el desagradable i penós que al fill li succeeix. Això es fa contra el pare o contra el cap (als pobles primitius és la mateixa persona) fins al punt d’igualar el seu poder al d’un Déu.

La mort (o expulsió) d’un cap és un acte prohibit a una persona, i només es justificava quan la tribu sencera assumeix la responsabilitat: Saben que duen a terme un acte prohibit individualment a cadascun, però que està justificat des del moment en què tots prenen part. Una catarsi col·lectiva que ningú té capacitat d’eludir.
Una vegada dut a terme l’acte sagnant, l’animal mort és plorat i lamentat. El penediment ve motivat en part pel temor al càstig per haver matat al pare, al cap, a un Déu. L’actitud ambivalent perdura – i fins i tot s’engrandeix – després de la mort del cap: és odiat i és estimat al mateix temps, com un fill o una filla fa amb el seu pare. La insubmissió és col·lectiva, i per tant la culpabilitat es dilueix; no hi ha culpable però tots són castigats. Apareix el temor de la figura d’un altre pare que pugui castigar-te amb major duresa. L’horda fraterna rebel no és responsable. Els fills aprofiten aquestes circumstàncies per a eludir encara més la seva responsabilitat pel crim comès. No són ja ells, en efecte, els responsables del sacrifici; és Déu mateix qui l’exigeix i ordena.

La història pot tornar-se a repetir si no es transforma en mite. És la conseqüència d’aquell crim que ha pesat sobre els homes i del qual, no obstant això, han de trobar-se tan orgullosos. La supressió del cap per l’horda fraterna deixa petjades imperibles i es manifesta de formes diverses (ja que el seu record directe no és grat).
Un procés afectiu que va poder néixer en una generació de fills maltractats pel seu pare, ha subsistit en noves generacions sostretes a aquest maltractament per la supressió del pare tirànic. Inconscientment les noves generacions aprenen el que va succeir, participen del sentiment de culpabilitat i prenen partit en l’assassinat del pare que alguns d’ells i elles ni tan sols van conèixer.

La diferència entre els salvatges i els neuròtics contemporanis -suggereix Freud- és que els salvatges transformen immediatament les seves idees en actes. Mentre que per als contemporanis (neuròtics) l’acció es troba completament inhibida i és reemplaçada per la idea. La derrota del pare i la seva profunda humiliació proporciona la culminació del seu suprem triomf.

Documentar el temps

La fotografia contemporània descompon la realitat del nostre temps a la recerca de paràmetres fonamentals que argumentin el nostre registre visual. Documentar el temps és un dels debats filosòfics intrínsecs a l’ésser humà. Debatre entre el canvi constant i la permanència, representa la por fonamental de la humanitat mateixa: l’ocàs de la nostra identitat, la mort física i digital que podem postergar per mitjans científics o informàtics però que mai podrem evitar. En aquest sentit la fotografia pot ser compresa com un arxiu visual sobre l’esdevenir del temps, i per tant també sobre la mort. La imatge mateixa sembla sorgir de la necessitat de deixar la petjada, el rastre d’allò que inevitablement desapareix. La imatge ens dóna un immutable instant, on passat, present i futur no deixen mai de reconfigurar-se. En aquest sentit també la fotografia ens pot fer reflexionar sobre la realitat, la que va ser en el seu moment, com planteja l’artista Andreu Tusquets en el seu comentari:

“Podem considerar com a probable que una fotografia ens mostra un document de realitat, i resulta igualment probable que continuï ocultant-nos eternament la realitat que va poder ser i mai va ser”.

“La humanitat només pot triar entre la llibertat i la felicitat, i per a la gran massa de la humanitat era preferible la felicitat.“ George Orwell.1984.

“Quan algú vegi aquestes imatges sabrà que són fotografies del record, ja no pertanyo a aquesta casa, mai va ser la meva casa, mai vaig ser feliç en aquesta casa. Les seves parets sempre són estranyes, emmagatzemen la pols de la memòria d’una casa absent amb finestres cegues, les seves rajoles són tan fredes com trepitjar descalç la làpida d’un cementiri. Els que sobreviuen en el seu interior no volen saber ni preguntar, és molt millor així, millor ignorar el que s’amaga. Tots sabem que existeix un elaborat pacte de silenci. El passat forma part dels seus secrets, emmagatzemats en la foscor de les ombres, i jo… potser només sóc un espectre que busca un senyal de llum.”

La ipsofilia es defineix com l’excitació causada per la pròpia imatge. Poc té a veure amb la masturbació. Els éssers moguts per la ipsofilia gaudeixen amb el simple fet d’evocar el seu cos, a vegades per a excitar-se, utilitzen el seu propi reflex en un o diversos miralls.

PARAFÍLIA

La invenció del mot «parafília» es va crear a l’any 1903 i anys més tard va ser utilitzat per a substituir al terme «perversió».

Una parafília és un patró de comportament cap a objectes, situacions, activitats o individus atípics. No existeix un consens per a establir un límit precís entre l’interès sexual inusual i la parafília. Fins i tot existeix debat sobre si alguna de les considerades parafílies haurien de ser avaluades com un terme de diagnòstic.

Biografies de perfils en Tinder.

Les bios, en aquests petits espais l’usuari hauria de posar les millors i cautivadores frases per a atreure els cors solitaris. Ohhh! moltes vegades poden generar l’efecte contrari. Perfils que exposen una sèrie de característiques tan concretes, que sembla estar buscant alguna cosa d’un altre planeta en comptes d’un ésser humà.

Les flors no mereixen marcir-se entre aquells que no perceben la seva bellesa. Lluitem per un món lliure de floricidis.

Dos cossos reposen en un lloc sense lloc, anònims i intemporals. Executen una coreografia efímera. Potser un procés improvisat de sexualitat i subjectivitat en un temps de cerimònia per a estimar.

©Andreu Tusquets. Totes les imatges són propietat de l’autor i estan protegides per drets d’autor. Prohibida la seva reproducció total o parcial sense l’autorització expressa de l’autor.