En la primera percepció, la mirada juga a descobrir, divagant sense cap idea prèvia entre l’alteració cromàtica de les imatges en un intent de perllongar la visió per romandre en aquella voluntat badoca o potser una mica ingènua d’entendre el que veiem.

Com si res, una floració desbocada

Després, el que s’ha contemplat podria transformar-se en un record per reconstruir una per una les fotografies d’un àlbum imaginari, convidant-nos a iniciar un viatge virtual arribant a una segona visió més abstracta i tornar a construir en la memòria un espai per la ingenuïtat i el descobriment de nous secrets.

Potser intuïm que ja ha arribat aquell moment de descobrir que el crepuscle pot desembolcallar en una eufòria floral, una virulenta floració que torna a reflorir fins a l’infinit. Flors salvatges que fan present, en aquest temps pertorbat i pertorbador, la bellesa desconeguda i la vida no apresa, l’oportunitat que ens donà la natura de ser tal com som, en una oligarquia de formes a vegades rotundes i d’altres trèmules. L’espectre lumínic de les flors atordeixen els sentiments fins a embriagar-se en el descobriment de tots els colors i totes les veladures que arriben a aquesta foscor de fons i a la vegada d’una pertorbadora brillantor.

La foscor busca relacionar-se amb la llum i la calor, que envolta les flors i les ressalta. El clarobscur es recrea en una revetlla de colors superposats, pàtines i veladures crepusculars per a descobrir la llum que s’amaga entre la foscor i la claredat, El fotògraf Català-Roca havia sentenciat un dia que «la llum està, només s’ha de buscar». Potser la foscor i la llum són dues cares d’una mateixa moneda i que jugar amb els matisos de la foscor i la llum és tota un equilibri entre força i delicadesa. Tot un ofici de buscar i ressaltar la bellesa de l’essencial per a poder mantenir les distàncies. Una experiència vital a través de la brillantor dels colors que formen una cuirassa per a protegir-nos de la nostra fragilitat existencial.

El temps en què vivim, en el qual podem parlar i mirar no és infinit, conté un desconegut límit. El cos no perdura i les flors tampoc, la llum es difumina i els records s’esvaeixen. Només ens pertany l’eufòria d’aquest moment, si us plau, que segueixi sempre la festa i que no ens atrapi la negra foscor de la nit.

Andreu Tusquets

Frankestein’s Flowers