Qui té por al futur?

A mitjans del segle XX, els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial en el lent procés per a establir un nou equilibri polític va donar pas a un ascendent desenvolupament tecnològic en la industrialització i en la consolidació de l’estat del benestar. Els nous descobriments científics i astronòmics, van donar lloc a l’assaig de noves teories sobre el futur, que abastaven no sols l’àmbit econòmic i social, sinó també l’educació i la cultura.

La il·lusió d’un futur perfecte

Des de la dècada dels anys cinquanta fins a la fi del segle XX, la innovació de la tecnologia aplicada al disseny de nova maquinària, objectes, moda i mobiliari barrejant materials clàssics amb noves matèries de creació sintètica, van impulsar en la societat el concepte d’un futur en què tot seria possible. La conquesta de la lluna, la revolució sexual, musical i cultural vinculant els processos de creació i producció amb els nous i potents ordinadors o la democratització del telèfon mòbil va anar incrementant la projecció d’una sinergia col·lectiva capaç de poder concretar en la societat el concepte d’un futur utòpic en la cúspide de l’any 2000 com a meta d’èxit per a la materialització real del que se suposa que és la modernitat.

El meravellós any 2000

El segle XXI tan pròxim i misteriós encoratjava en la societat una il·lusió de futuribles perfectes. Però aquesta efervescència es va anar diluint a mesura que s’acostava el nou segle. La por a la incertesa cap al desconegut, l’ombra allargada de la paraula crisi i el pànic global al canvi de mil·lenni per la incertesa d’un col·lapse informàtic, es va transformar d’un temor desmesurat a un possible escenari tangible de tints apocalíptics: danys en infraestructures crítiques, fallades en l’àmbit bancari i financer, i certa preocupació per apagades i avaries en els dispositius tecnològics en la nit de l’any nou.

El futur ja és aquí

2025. Primer quart del segle XXI. Com si es tractés d’una subscripció prèmium al catàleg de sèries de Netflix, aquest nou segle ha proporcionat diversos capítols estel·lars. Des del distòpic atac terrorista a les torres bessones de Nova York i els Spin-off posteriors sembrant el pànic en diverses ciutats europees. Sense oblidar l’espectacular crisi financera global no apta per a tots els públics, amb un pressupost més alt, gaudim d’una pandèmia distòpica mundial amb pinzellades dramàtiques per a tots els gustos, o la increïble sèrie de catàstrofes climàtiques al més pur estil del cinema de Hollywood i fins i tot, episodis d’alta tensió amb una apagada elèctrica massiva per a un públic més exigent.

 

2026. Nou any, nous reptes. Sembla que el futur ja és aquí. Ja podem connectar tots els serveis i objectes de la nostra vida al telèfon mòbil, que ja deixa de ser un telèfon per fer trucades, per a passar a ser el nostre assistent personal. La intel·ligència artificial sembla ben real, seductora i divertida, ens ofereix il·limitades propostes per crear fotos, textos i vídeos per fer-nos la vida més fàcil i còmode. En aquest futur pròxim i real ja comencem a comprendre que moltes feines i treballadors seran substituïts per alguna cosa que gestionarà la I.A. de forma i acció gairebé més eficient que la de la intel·ligència humana. Segons diuen, perquè els humans tinguem més temps per al lleure i treballem en altres tasques que encara no podem endevinar del tot quines seran. Es nota en l’ambient que la gent està molt il·lusionada. La incertesa tecnològica, la por general a tot el que és diferent, amb l’augment de pensaments i actituds totalitaristes d’extrema dreta que ens ofereix una vida de seguretat i prosperitat fan que el present sembli distòpic. Ben segur, aquest 2026 no serà gens avorrit. Bon Any!! (o potser no tant).

Andreu Tusquets