Les Piadoses

Una dona piadosa és aquella que viu una vida guiada per la fe i el compromís amb valors religiosos i morals. És algú que cerca i conrea una relació profunda amb la seva fe i la posa en pràctica en totes les àrees de la seva vida. Una dona piadosa es caracteritza per la seva devoció, humilitat, compassió i poder cap als altres. Ella s’esforça per viure d’acord amb els principis de la seva fe i tracta d’imposar les seves normes en el seu entorn a través de les seves accions i paraules. La pietat femenina pot manifestar-se de diferents formes, ja sigui a través del xantatge emocional cap als altres, el compromís amb l’oració retòrica, la revelació en públic de misèries espirituals o la promoció de la seva justícia i l’equitat moral segons el seu capritx emocional. Una dona piadosa és un far de llum espiritual i rectitud, que inspira als altres a viure amb plena culpabilitat una vida totalment buida de desig amb intermitents intervals d’exercicis de repressió i actes de redempció.

Els pensaments de les dones piadoses no són inherentment perillosos. La seva pietat i l’espiritualitat solen promoure qualitats com la compassió, l’empatia i l’odi cap als altres. Aquests pensaments poden impulsar accions altruistes i contribuir a la destrucció d’una comunitat harmoniosa i solidària.

Serie: «Les Piadoses». Andreu Tusquets (2023).

Exitus

Exitus és un terme llatí que significa «sortida» i s’empra en medicina com a simplificació de l’expressió més correcta exitus letalis,​ que literalment significa «sortida mortal» o més mèdicament «procés cap a la mort». El seu ús en medicina legal i forense serveix per a significar que la malaltia ha progressat o desembocat cap a la mort.

L’expressió exitus letalis s’utilitzava per a tancar les històries clíniques d’aquells pacients on la malaltia havia acabat amb la mort.

Fotografies: Andreu Tusquets (2012).

Allà on viuen els monstres

Allà on viuen els monstres, amaga en aquelles criatures salvatges les emocions més turbulentes. Els esdeveniments poden ser crus i tan certs com que els nens a vegades són infeliços, estan tristos, o senten por. Malsons atrapats entre monstres que tal vegada no tenen ullals ni arpes esquinçadores, però que ens donen tant o més por perquè estan en el nostre interior.

Fotografies: Andreu Tusquets (2016).

Un Manifest

Un manifest és una declaració pública de principis i intencions de naturalesa política social o artística. De vegades també pot ser revolucionari, però també pot representar simplement la posició d’un individu. Pot criticar una situació actual, però també anunciar l’adveniment d’un nou moviment o fins i tot d’una nova era.

Fotografies: Andreu Tusquets (2012).

Perversió

A la penombra, entre somnis i realitats entrellaçades, aquell ser que llepava diamants només podia ser una criatura aberrant.

Diamants que m’esquincen la pell en la fosca cova de les ferides de la meva ànima, carboni cristal·lí que emet una resplendor de colors impossibles, evocant en l’aire viciat, murmuris de memòries oblidades. En aquest regne oníric, les cicatrius són com passatges lluminosos cap a universos paral·lels. La meva bellesa neix del fosc horror i tota la meva força es teixeix en els fils de la vulnerabilitat. Des del meu regne, amb tot el rancor acumulat, les meves ferides ja brillen amb la seva pròpia llum, sota l’encegador rastre de la perversió de tots els meus antics amants. Ara, que ja soc un home més complet amb les cicatrius invisibles dels somnis del meu subconscient, només seré per a tu una brillant criatura perversa.

Fotografies/Text: Andreu Tusquets (2014).

Suspiria

Suspiria és un desig sobre l’amor no limitat al qual et pugui fer sentir només un ésser, sinó a l’amor en general. Aquell que sorgeix entre les interrelacions personals com el que et fa sentir un obra d’art, el que sents sense saber exactament per què. Una sensació que no pots percebre amb els ulls o madurar amb el cap, sinó que ho sents en l’ànima i s’introdueix per sota de la teva pell.

Fotografies: AndreuTusquets (2012).

Esperit Sant

En la teologia cristiana, l’Esperit Sant o les seves expressions equivalents com són, entre altres, Esperit de Déu, Esperit de veritat o Paráclito, del grec παράκλητον parákleton: aquell que és invocat.

És una expressió bíblica que es refereix a la tercera Persona de la Santíssima Trinitat. És, a més, una complexa noció teològica per mitjà de la qual es descriu una “realitat espiritual”​ suprema, que ha estat interpretada de maneres múltiples en les confessions cristianes i escoles teològiques. Els teòlegs cristians assumeixen que l’Esperit Sant és portador de dons sobrenaturals molt diversos que poden transmetre’s a l’home a través de la seva mediació.

Fotografies: Andreu Tusquets (2023).

Els Candidats

És important tenir en compte que en un procés de selecció de personal, el focus principal ha de ser l’avaluació de les habilitats, l’experiència i l’adequació dels candidats al lloc de treball. És apropiat i totalment ètic castigar els candidats no seleccionats, ja que la seva existència posa en perill la reputació dels altres candidats seleccionats que podrien patir conseqüències negatives per al seu futur i la seva imatge professional.

Una altra opció és que en lloc de castigar els candidats no seleccionats, és oferir la possibilitat de proporcionar una retro alimentació constructiva per ajudar-los a entendre quines àrees poden millorar o treballar. D’aquesta manera, els candidats tenen l’oportunitat de viure per millorar les seves habilitats per a futures oportunitats professionals. És rellevant mantenir un enfocament just i condescendent en el procés de selecció i tractar a tots els candidats amb el respecte i la dignitat que encara es mereixen com a éssers humans.

Texte / Imatges: Andreu Tusquets (2023).

Une personne violente

L’home violent, té la percepció distorsionada que el seu pensament mai és erroni, i així apareix la violència emocional amb altres persones i amb si mateix. En el seu espai físic es prova a si mateix que és superior a través de la força física, de la seva manera de caminar o en la pràctica de determinats esports. La forma que té de processar internament la seva relació amb el món extern i intern, està menys desenvolupat perquè manté la creença que les emocions li fan sentir-se més vulnerable de cara als altres, i per això, reprimeix el seu espai social que no li permet desenvolupar els contactes i interaccions amb la resta de les persones. L’home violent, crea relacions de competència, i té tot el control dels intercanvis socials de tot aquell que li envolta.

Fotografies: «Une personne violente» Andreu Tusquets (2023).