Blade Runner 

Fita visual postmoderna per la seva descripció realista d’un futur en decadència i per avançar-se al procés de plantejar temes, consideracions i preocupacions que seran fonamentals per al segle XXI.

En la pel·lícula, Rick Deckard és un blade runner, un agent de policia destinat al «retir» de replicantes il·legals. La seva missió és donar caça a un grup de quatre sofisticats androides model NEXUS 6 superiors en força i intel·ligència als humans. Aquests replicantes tenen un gran tresor que guarden com el més preuat de les seves vides: les fotografies personals. Gràcies a elles, són capaços de creure que tenen un passat, una vida que recordar, una família. Les fotografies en paper són el diari d’una vida que han cregut viure. Els donen consciència de l’ésser, de formar part de la realitat. Les velles fotografies són documents tangibles que certifiquen al seu propietari la realitat d’un temps passat. És l’única cosa al que s’aferren. L’últim que volen perdre. Un document tangible i físic, una selecció de fotografies com a símbol de la seva existència en la terra, un testimoniatge visual, una prova que en la seva existència han estat reals i importants per a algú. L’arxiu documental com a registre de fe de vida.

La fotografia dins de la pel·lícula té un paper rellevant. És icònica la famosa escena en la qual el blade runner Rick Deckard introdueix una còpia de paper fotogràfic en un curiós artefacte barreja entre televisor i ordinador amb control de veu que analitza totes i cadascuna de les parts de la imatge amb un increïble augment de la nitidesa i el rang dinàmic. D’aquesta manera el protagonista aconsegueix descobrir on ha de buscar la següent pista. Gràcies a aquesta escena, l’espectador comença a pensar que tot pot arribar si pot ser en un món digital.

Ara, en ple segle XXI, l’espectador és el protagonista d’aquest accelerat món digital. Genera, difon i consumeix infinitat de documents en diversos dispositius. La gestió és complexa, sovint costa arribar a establir la transcendència personal i col·lectiva en referència a la privacitat de la informació que contenen, juntament amb la capacitat de discernir entre l’accidental i l’essencial. Davant tanta efervescència d’accions, hem de ser conscients i conseqüents amb els nostres actes. Els nostres esdeveniments quotidians, sovint anònims en aparença o poc rellevants, poden arribar a tenir un interès documental per al nostre àmbit familiar, en el món professional o per a futures consultes en generacions esdevenidores. Enfront d’aquesta disjuntiva, és moment de pensar en les eines i mètodes adequats per a crear i com continuar gestionant el nostre arxiu documental i personal.

Andreu Tusquets

«Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu. Naus d’atac en flames més enllà de Orión. He vist raigs-C brillar en la foscor prop de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps, com a llàgrimes en la pluja. És hora de morir».

Roy Batty. Blade Runner. 1982.