Els »cracks» que han canviat les regles del joc

Els catalans il·lustres que presentem en aquest espai, pertanyen a una generació diversa i plenament consolidada dins del panorama acadèmic del país. Les seves trajectòries, que abracen àmbits que van de la biomedicina a les ciències socials, simbolitzen l’ambició, el rigor i la vocació de servei que defineixen l’avantguarda catalana. Les seves contribucions han projectat el prestigi d’universitats i centres de recerca del territori en escenaris internacionals de referència, afavorint l’avenç del coneixement en àrees estratègiques del segle XXI. A través de projectes que uneixen excel·lència científica, innovació i compromís social, aquests vuit perfils encarnen el talent que impulsa el progrés col·lectiu. Uns professionals que amb la seva recerca, contribueixen de manera decisiva a transformar el futur del nostre país.

Fotografies: Andreu Tusquets.

Retrats realitzats amb telèfon Samsung Galaxy A55, aplicacions d’IA i retoc digital.

Laia Flux

Laia Flux va créixer en un entorn industrial profundament afectat per les conseqüències d’una guerra tecnològica que va precipitar el col·lapse socioeconòmic en una societat ja prou precaritzada. La seva formació inicial es va desenvolupar en un entorn caracteritzat per fàbriques abandonades i laboratoris clandestins, espais que van actuar com a ecosistemes d’aprenentatge informal. En aquest context, Flux va adquirir competències tècniques en reparació de maquinària obsoleta i en pràctiques de tatuatge simbòlic, utilitzades com a mecanismes de resistència cultural entre els grups supervivents. Les ulleres que porta — reconstruïdes a partir de fragments d’un antic dispositiu òptic militar — constitueixen un exemple paradigmàtic de la seva capacitat per recontextualitzar tecnologia residual i convertir-la en instrument operatiu.

Amb el temps, Laia Flux s’ha consolidat com una figura central dins la comunitat holística. La seva contribució transcendeix la simple reparació d’infraestructures tecnològiques per assumir un rol fonamental en la preservació de la memòria col·lectiva mitjançant la creació de tatuatges que funcionen com arxius corporals. Cada motiu iconogràfic pot encriptar un esdeveniment personal o històric, i cada línia o signe, construeix una narrativa salvada de l’oblit en un entorn on les dades digitals es degraden i les identitats es dissolen. En aquest marc, es pot anomenar a Flux com una agent de conservació cultural, capaç de transformar la pell en suport documental i la cicatriu en un testimoni verificable.

Roc Miró

Roc Miró es va desenvolupar en els marges d’una Barcelona futurista profundament transformada per processos de decadència industrial i per l’hegemonia creixent de corporacions bio tècniques. El seu entorn de formació va estar marcat per infraestructures degradades, espais liminars i zones de control corporatiu, factors que van influir decisivament en la configuració del seu interès per la hibridació entre teixit orgànic i estructura mecànica. Des de la seva adolescència, Miró va manifestar una fascinació persistent per la fusió entre carn i metall, fet que el va conduir a establir un laboratori experimental en uns túnels subterranis de la ciutat, fora de qualsevol marc regulador institucional.

Les cicatrius visibles al seu rostre i al seu cos constitueixen evidències empíriques d’un llarg període d’autocodificació extrema. Cada marca corporal pot ser interpretada com una iteració dins d’un procés d’experimentació orientat a redefinir els límits de la corporalitat humana. Aquestes intervencions, sovint de caràcter invasiu, reflecteixen la voluntat de Miró de qüestionar els models normatius de perfecció biològica i d’explorar la imperfecció com a vector de potència evolutiva. La seva recerca s’inscriu en els corrents dels posthumanismes que analitzen la transformació del cos com a espai d’innovació ontològica.

En el context d’una metròpoli saturada de neons, boira tòxica i infraestructures tecnològiques obsoletes, Roc Miró ha adquirit una dimensió quasi mítica. És conegut com «el ferrer de la carn», denominació que al·ludeix a la seva pràctica de combinar fragments humans amb components mecànics per generar entitats híbrides. Aquestes creacions, situades en la frontera entre l’artesania experimental i la biotecnologia no regulada, han consolidat Miró com una figura liminar entre la innovació radical, la transgressió científica i la mitologia urbana contemporània.

Eloi Tarrés

Eloi Tarrés és un biòleg marí especialitzat en ecologies abissals i simbiosis antropòfiles. La seva trajectòria científica va estar marcada per una recerca obsessiva sobre els límits de la vida orgànica en entorns de pressió i foscor absolutes. Durant una expedició a les costes del nord, Tarrés va identificar un organisme desconegut — una entitat híbrida entre fongs i teixit animal — que va desafiar els paradigmes biològics establerts.

L’experiment que va emprendre per estudiar aquesta forma de vida va derivar en una fusió irreversible entre l’ésser humà i l’organisme, convertint-lo en un cas únic de simbiosi biotecnològica. El seu cos, especialment la cavitat bucal, es va transformar en un sistema de comunicació orgànica capaç d’emetre senyals biològics d’origen marí.

Actualment, Eloi Tarrés és considerat una figura liminar entre la ciència i la mitologia contemporània. Els seus estudis, tot i ser prohibits per les autoritats científiques, continuen circulant en cercles acadèmics alternatius com a testimoni d’una nova frontera entre la biologia experimental i la metamorfosi posthumana.

Nil Arder

Nil Arder és un investigador i artista visual especialitzat en estètica posthumana i semiòtica corporal. La seva trajectòria s’inscriu en l’àmbit de les pràctiques híbrides entre art, tecnologia i biopolítica, amb un enfocament particular en la relació entre identitat, ornament i mutació cultural. Format en estudis de disseny experimental i teoria crítica, Arder ha desenvolupat una metodologia que combina l’anàlisi simbòlica del tatuatge amb la recodificació de l’ornament com a llenguatge de resistència.

El seu treball explora la corporalitat com a espai de transmissió de dades i emocions, utilitzant el cos com a suport epistemològic i com a interfície entre l’humà i el digital. Les seves intervencions visuals — caracteritzades per l’ús de materials metàl·lics, òptiques fragmentades i motius florals — s’han convertit en objecte d’estudi dins de la teoria de l’art contemporani per la seva capacitat de redefinir la noció de bellesa en contextos de saturació tecnològica.

Actualment, Nil Arder és considerat una figura emergent en la recerca sobre estètica augmentada i identitat sintètica, contribuint a debats acadèmics sobre la transformació del cos com a espai de memòria, poder i comunicació simbòlica.

Jordi Soldevila

Jordi Soldevila és un investigador independent especialitzat en antropologia visual i estudis sobre la deformitat com a categoria estètica i cultural. La seva trajectòria acadèmica s’ha centrat en l’anàlisi de la representació del cos humà en contextos de marginalitat, malaltia i mutació, amb una aproximació interdisciplinària que combina art, biologia i filosofia.

Els seus estudis exploren la manera com la imperfecció física pot esdevenir un espai de significació simbòlica i de resistència davant els ideals normatius de bellesa. Soldevila defensa que la deformitat no és una desviació, sinó una expressió radical de la identitat humana, capaç de revelar tensions entre la naturalesa i la cultura, entre el que és orgànic i el que és construït.

Actualment, la seva recerca s’inscriu en el camp de la bio estètica crítica, on analitza la relació entre mutació corporal i percepció social en entorns postindustrials. La seva obra teòrica i visual ha estat reconeguda per la seva capacitat de transformar el cos en un document viu, treballant e intervenint el seu cos per convertir-lo en un espai d’interacció científica i acció poètica.

Dr. Oriol Vendrell

El Dr. Oriol Vendrell és un investigador en biologia sintètica i neuroenginyeria, reconegut pels seus estudis sobre la plasticitat del teixit humà i la interfície entre matèria orgànica i sistemes artificials. La seva recerca s’ha centrat en la reconfiguració morfològica del cos com a resposta adaptativa a entorns de contaminació extrema i mutació genètica.

Vendrell defensa una visió postbiològica de l’evolució, on la forma humana deixa de ser un patró fix per convertir-se en un sistema dinàmic de fluxos i connexions. Les seves publicacions, sovint polèmiques, analitzen la fusió entre biotecnologia i art com a via per comprendre la identitat contemporània.

Actualment, dirigeix el Laboratori de Morfogènesi Experimental a la Universitat de Nova Barcelona, on investiga la comunicació entre teixits vius i circuits neuronals artificials. La seva figura és considerada un referent en el camp de la bio estètica evolutiva, una disciplina que explora la bellesa com a resultat de l’adaptació biotecnològica.

Dr. Miquel Rius

El Dr. Miquel Rius és un investigador en morfologia experimental i bioenginyeria regenerativa, reconegut pels seus estudis sobre la plasticitat del teixit humà en entorns de mutació controlada. La seva recerca s’ha centrat en la interacció entre estructura cel·lular i memòria biològica, explorant com els patrons de deformació poden revelar noves formes d’adaptació evolutiva.

Rius defensa una aproximació transdisciplinària que combina biologia, filosofia de la forma i estètica posthumana. Els seus treballs teòrics analitzen la deformitat com a expressió d’intel·ligència orgànica, i les seves publicacions han contribuït a redefinir el concepte de bellesa en el marc de la bio estètica contemporània.

Actualment, dirigeix el Centre d’Investigació en Morfologia Adaptativa de la Universitat Autònoma de Barcelona, on coordina projectes sobre regeneració tissular i disseny biotecnològic. La seva figura és considerada un referent en l’estudi de la morfogènesi crítica, disciplina que examina la relació entre mutació, identitat i evolució cultural.

Dr. Lluc Ferrer

El Dr. Lluc Ferrer és un biòleg molecular i parasitòleg especialitzat en simbiosis antropòfiles i organismes endògens. La seva recerca pionera explora la coexistència entre teixit humà i formes de vida vermiformes, analitzant com la presència de cucs simbionts pot alterar la fisiologia, la percepció i la consciència.

Ferrer va desenvolupar el concepte de bio habitació interna, segons el qual certs organismes poden establir relacions de cooperació amb el cos humà, transformant-lo en un ecosistema viu. Els seus estudis, sovint considerats controvertits, han obert noves línies de recerca en biologia sintètica i neuroparasitologia.

Actualment, dirigeix l’Institut de Simbiosi Experimental de la Universitat de Girona, on investiga la comunicació bioquímica entre hostes humans i paràsits modificats genèticament. La seva figura és referencial en el camp de la biologia transespècie, disciplina que redefineix els límits entre l’humà i els organismes simbiòtics.

A més, Ferrer ha impulsat protocols ètics per a l’estudi de simbiosis invasives i ha establert models predictius sobre l’evolució d’organismes compartits en entorns urbans degradats.